dilluns, 28 de novembre del 2016

EL PAPER DE LA FAMÍLIA I EL PAPER DELS MESTRES


El paper de la família i el paper dels mestres

Carles Parellada


Com a fills i filles no sempre vam estar d’acord amb les decisions que prenien els nostres pares, però vam poder comprovar l'interès que ells hi posaven. Això és el que fem tots els pares avui en dia, la base és l’amor que hi posem en fer-ho.

Nosaltres (els pares i les mares), tots, tenim una història escolar i unes expectatives de com haurien de ser els nostres fills, generades pel que nosaltres vam aprendre; però els temps han canviat, i a vegades costa encaixar això amb la realitat. Això és el que fa que família i escola, a vegades, no trobem el punt en comú per seguir endavant.

Estem en una època de moltes incerteses, de desconcert en general i malestar: Incertesa de futur, dubtes en la competitivitat dels nostres fills, molts canvis de lleis educatives que generen més incerteses, portem un segell de fracàs escolar, només cal veure l'informe PISA... No obstant això, el fracàs escolar depèn d'on es posi la mirada, tot és relatiu. Com més es vol controlar l’aprenentatge, menys aprenen els infants i pitjors resultats s’obtenen.

És necessari, crear acords entre família i escola per a encarar el futur amb unes certes garanties d'èxit i assumir-ne la responsabilitat com a comunitat educativa, per compensar les mancances i les incerteses generades des de la política i els canvis.

Cal no focalitzar les debilitats i els problemes, sinó encarar-s’hi amb les fortaleses i les solucions. ”La pedagogia sistèmica és la pedagogia de l’abundància, no la de l'escassetat.”

Els pares i mestres no podem canviar el sistema però sí fer-ho el millor possible en el context donat.

“Tenir fills és un acte de generositat extraordinari”

Tenir fills és un contracte per tota la vida i, a la vegada, és un acte de fe. 
També és un acte de fe, portar-los a l’escola. No sabem com els hi anirà, nosaltres prenem la decisió. Quan hi hagi dificultats amb els nostres fills, quan ens fan perdre la paciència o quan els fills entren a l'adolescència i ens poden arribar a treure de polleguera, ens hem de parar, mirar enrere i recordar el moment en què van néixer. Recordar que és una persona desitjada i que l’estimem profundament ens ajudarà a afrontar els problemes d’una altra manera.

Des de la neurobiologia es diu que tots els nens i nenes (s’entén sense problemes) quan neixen, estan dissenyats per ser predestinats a l'èxit, encara que aquest al final no s'assoleixi. Són l’entorn i les experiències viscudes les que modifiquen aquest resultat. Els pares som els que els anem posant en embolics.

Tots els fills i filles estimen tant als pares que estan disposats a canviar la seva programació, per fer-nos feliços. "Els nostres fills i filles ens fan bons pares i mares, perquè fem en ells el que creiem que s’ha de fer“

“Cada gest dels nostres infants és l’antesala d’un talent”

Si volem el millor pels nostres fills i filles hem de respectar el seu talent. A vegades ens despistem i creem unes expectatives que no són les bones i no són les seves, sinó les nostres.

Les empreses avui en dia cerquen gent que sàpiga cooperar, relacionar-se amb els altres i trobar solucions creatives als problemes.

"Cal respectar els ritmes dels infants"

El plaer per l’aprenentatge és innat, només hem de crear les condicions i acompanyar-lo per que succeeixi.
L’aprenentatge ens el dóna el plaer i la satisfacció d’aconseguir un objectiu. Per exemple: Quan un nen tira un objecte i no ens hi interposem, ell aconseguirà anar-lo a buscar.

Entre els 3 – 6 anys es desenvolupa una dinàmica simbòlica (Per exemple: nens de 4 anys que llegeixen i quan arriben a primària i deixen de tenir interès per la lectura). 

Hem d’acompanyar la criatura en el procés de l’aprenentatge, cadascú tindrà una evolució diferent, perquè tenen un context diferent. La diferència serà el que els distingirà de la resta i el què els farà únics, i serà el què els donarà feina.

“Hem de respectar el procés de cada criatura, aprendrà les coses quan ho necessiti”. Si hem avançat la necessitat o som molt insistents, la criatura no entendrà res.

Entre els 12 – 14 anys, s’arriba al pensament abstracte, hi ha el desenvolupament cognitiu. La base del pensament abstracte la treballem per exemple, quan fem el joc del cu-cut amb una criatura i li amaguem un nino sota el llençol, quan no el veu, ell mateix es crea la imatge d’aquest nino.

El moviment en l’aprenentatge, neix d’un interès i d’un acompanyament, no d’una resposta donada.

La família i l'escola: “Ho estem fent molt bé, perquè sempre ho fem el millor que podem”

Si els fills no poden suportar cap frustració, és perquè no els creiem capaços de fer-ho i els inutilitzem.
S’han d’acostumar als canvis i conviure amb la realitat que els ha tocat: “Aquest és el pare/mare que t’ha tocat” i “Aquest és el mestre/mestra que t’ha tocat”.

Cal arribar a acords entre l’escola i la família, però hi ha unes idees bàsiques que són inamovibles:

La família i l'escola han de tenir el mateix objectiu i la mateixa intenció, encara que sigui vist des de punts diferents.

Per part de l’escola s’ha de tenir en compte que:
  • Tots els pares i mares ho fan el millor que saben.
  • Els pares i mares sempre són els primers.
  • Els mestres, han de donar les gràcies als pares i mares.
  • El primer que ha de donar l’escola és: “Moltes gràcies per portar els vostres fills/es a la nostra escola”. Sinó hi ha pares i mares no hi ha infants.
Per part de la família s’ha de tenir en compte que:
  • Els mestres ho fan el millor que saben amb els nostres fills.
  • Els mestres no poden fer-ho sols.
  • Els mestres són els que han de donar el primer pas (ells tenen la experiència, la formació i cobren per fer-ho)
Aquests punts no són negociables sota cap concepte, per cap de les dues parts.

D'altra banda:
  • Cal crear espais on pares i mestres puguin conversar: Reunions de classe, festes conjuntes, entrevistes/tutories.
  • Cal fer un treball emocional (connectar amb les necessitats)
  • Els adults són els filtres emocionals de les criatures. Hem de parlar sobre el que ens neguiteja, i netejar el nostre filtre emocional.
 Fent esment del llibre “Els 4 acords” dels Toltecas, cal que ens apliquem aquests quatre principis:
  • Res és personal. (Per exemple, quan els pares o mares s’enfaden, no és contra el mestre)
  • Sigues impecable amb les paraules. (Hem d’utilitzar un llenguatge clar, parlar de coses clares i concretes)
  • No facis suposicions.
  • Dóna sempre el màxim de tu mateix.
I tenir molt en compte que les decisions importants de la vida les prenem amb el cor: "El cor pren les decisions i el cap busca les estratègies"

"El més important que porta un mestre a l’aula és l’alegria de viure"

Un fill necessita:
  • Confiança - Hem de confiar en tot, confiar en els fills, en la parella, en els mestres, ...en tot.
  • Reconeixement - S’ha de respectar, escoltar.
  • Presència - Ha de sentir la presència o la certesa de que s’està pensant en ell, ja sigui presència in situ o presència diferida.
  • Gratitud - Hem de ser agraïts amb els fills, cada vegada que ens en fan alguna de grossa, ens ajuden a aprendre alguna cosa. “Tant sols un cor agraït pot aprendre “
  • Alegria - Hem de crear un context d’alegria a casa nostra i també a l’escola. 
I finalment, hem d'assumir que no tenim les competències per resoldre problemes d’un futur que no coneixem. No cal doncs que ens angoixem ara, gaudim! No els podem donar les eines que els nostres fills necessitaran en un futur, per tant, no cal patir-hi. La bona feina feta des de casa i des de l'escola ja els donarà les habilitats que necessitaran.



*Carles Parellada Enrich – Mestre, i formador de mestres a l'equip de formació del professorat d'infantil i primària  (ICE Universidad Autónoma de Barcelona) i Coordinador de la Diplomatura en Pedagogia Sistèmica (Institut Gestalt de Barcelona)

COMIAT A LA MERCÈ TRAVESET




Aquest juliol ens va deixar la Mercè Traveset, sobtada i inesperadament.
Volem recordar-la amb tot el que ella ens ha aportat, el seu llegat és molt gran.
Vàrem tenir la sort de compartir i viure moltes sessions de formació a la nostra escola i al grup d'escoles sistèmiques de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Compartim plenament les seves sàvies paraules:

«La Pedagogia Sistèmica és una nova forma de mirar que implica canvis profunds en la nostra manera de pensar l’educació i en les nostres actituds envers tots aquells que intervenen en l’acte educatiu: famílies, alumnes, docents, etc. Aquest enfocament pedagògic tracta de crear les condicions idònies per tal que l’escola sigui un espai orientat cap a l’aprenentatge de la vida i perquè les noves generacions puguin fer alguna cosa útil amb l’herència que els ha estat tramesa pels seus pares».
«L'autèntica màgia no es fer volar escombres,
sinó aquella capaç de crear cors lliures,
raigs d'esperança i llum quan hi ha núvols,
aquella capaç de transformar situacions difícils,
i posar en contacte a les persones amb la seva força,
el seu destí i les seves potencialitats.»


Sentim la seva pèrdua però la seva empremta continuarà amb nosaltres
 

dimarts, 29 de març del 2016

CONTE DE L'ELEFANT ENCADENAT


CONTES PER APRENDRE




Els contes ens poden servir per trobar recursos que ens ajuden a superar i entendre situacions diverses. 
 

Treballar les emocions a l’escola i a casa és molt important per ensenyar a gestionar les pròpies emocions: controlar la ràbia, conèixer la por, acceptar els errors, tenir empatia, tenir una bona autoestima …

A partir del conte podem parlar d'allò que és tan difícil d’expressar, les emocions i els sentiments.


L’ELEFANT ENCADENAT
És un conte d’en Jorge Bucay. 
 

L’elefant, pot ser un de nosaltres davant d'una situació quotidiana.



Com diu la Tere Abellán: « En alguns moments de la vida, ens aferrem a la rutina, allò imposat, al que sempre ha estat així,… oblidant que tenim un món magnífic que vol el millor per a nosaltres. Ens conformem amb expectatives pobres desvalorant-nos. Nosaltres som un tresor i ens hem de valorar així. No ens podem conformar amb la rutina perquè amb ella podem morir. És un risc estirar de la cadena però penso que hem de provar d’estirar i aconseguir la llibertat, la felicitat, la plenitud. 
Arrisquem-nos!!»


«Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que más me gustaba eran los animales. También a mí como a otros, después me enteré, me llamaba la atención el elefante. Durante la función, la enorme bestia hacia despliegue de su tamaño, peso y fuerza descomunal… pero después de su actuación y hasta un rato antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que aprisionaba una de sus patas clavada a una pequeña estaca clavada en el suelo.
Sin embargo, la estaca era solo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centímetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me parecía obvio que ese animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su propia fuerza, podría, con facilidad, arrancar la estaca y huir.
El misterio es evidente: ¿Qué lo mantiene entonces? ¿Por qué no huye? Cuando tenía 5 o 6 años yo todavía creía en la sabiduría de los grandes. Pregunté entonces a algún maestro, a algún padre, o a algún tío por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado. Hice entonces la pregunta obvia: -Si está amaestrado, ¿por qué lo encadenan? No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente.Con el tiempo me olvidé del misterio del elefante y la estaca… y sólo lo recordaba cuando me encontraba con otros que también se habían hecho la misma pregunta.
Hace algunos años descubrí que por suerte para mí alguien había sido lo bastante sabio como para encontrar la respuesta: El elefante del circo no se escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde muy, muy pequeño. Cerré los ojos y me imaginé al pequeño recién nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro de que en aquel momento el elefantito empujó, tiró, sudó, tratando de soltarse. Y a pesar de todo su esfuerzo, no pudo. La estaca era ciertamente muy fuerte para él. Juraría que se durmió agotado, y que al día siguiente volvió a probar, y también al otro y al que le seguía… Hasta que un día, un terrible día para su historia, el animal aceptó su impotencia y se resignó a su destino.
Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no se escapa porque cree -pobre- que NO PUEDE. Él tiene registro y recuerdo de su impotencia, de aquella impotencia que sintió poco después de nacer. Y lo peor es que jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro. Jamás… jamás… intentó poner a prueba su fuerza otra vez….»